Qui era Ali Khamenei , el clergue que va dominar lIran durant trenta anys ?

vilaweb.cat · Mar 1, 2026 · Collected from GDELT

Full Article

The Washington Post · William Branigin L’aiatol·là Ali Khamenei, el clergue musulmà xiïta que va tenir un paper discret en la revolució islàmica de l’Iran, va exercir dos mandats com a president durant els anys vuitanta i va dominar el país durant més de tres dècades com a líder suprem, va morir dissabte quan Israel i els Estats Units van llançar un atac conjunt contra l’Iran. Tenia 86 anys. Seguidor de primera hora de l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, el sever clergue que va inspirar la revolució contra la monarquia iraniana recolzada pels Estats Units, Khamenei s’oposava fermament a Washington i a Israel, rebutjava el “liberalisme” occidental i aplicava amb rigor les polítiques socials fonamentalistes. Com a líder suprem de l’Iran des del 1989 —quan va succeir Khomeini—, l’aiatol·là Khamenei exercia la màxima autoritat política i religiosa en la república islàmica, per sobre del president elegit, i supervisava les forces armades, l’aparell de seguretat interior, el poder judicial, els mitjans estatals i la política exterior. Tenia l’última paraula en l’acord nuclear signat el juliol del 2015 amb sis potències mundials, entre elles els Estats Units, que limitava el programa nuclear iranià a canvi d’una reducció de les sancions econòmiques que ofegaven el país. Malgrat la seva profunda desconfiança envers els motius nord-americans, i a pesar dels recels dels sectors més intransigents del règim, va acabar avalant l’acord, que va entrar en vigor formalment al gener del 2016. Tanmateix, sembla que se’n va penedir quan Trump va retirar els Estats Units del pacte el 2018, durant el seu primer mandat, i va restablir sancions dures. En resposta, l’Iran va deixar d’aplicar alguns dels seus compromisos, especialment els límits a la quantitat i qualitat de l’urani enriquit, però sense renunciar formalment al seu compromís de no adquirir armes nuclears. Khamenei es va mostrar especialment indignat per l’assassinat, ordenat per Trump, del general Qasem Soleimani en un atac de drons nord-americà a l’Irac el gener del 2020. Va qualificar l’acció de “covardia”, va titllar Trump de “pallasso” i va rebutjar les seves crides al diàleg, que, al seu entendre, només pretenien afavorir la reelecció del president nord-americà. Quan les protestes del setembre del 2022 van sacsejar l’Iran, desencadenades per la mort en custòdia policial d’una jove detinguda per una infracció del codi d’indumentària, el líder suprem va responsabilitzar públicament els Estats Units i Israel i va donar suport a una repressió letal. Com era possible, es preguntava, que algunes persones no veiessin “la mà estrangera” darrere dels “disturbis”. Amb la seva espessa barba blanca i el seu somriure afable, Khamenei oferia una imatge pública més normal que la del seu mentor, de semblant perpètuament auster però molt més venerat. Era conegut per la seva afició a la poesia persa i a les novel·les clàssiques occidentals, en especial Els miserables, de Victor Hugo. Però, com l’intransigent Khomeini, s’oposava als esforços dels moderats per promoure reformes polítiques i socials al país i per assolir una aproximació amb els Estats Units. Detencions i tortures sota el xa Ali Khamenei va néixer el 17 de juliol del 1939 a la ciutat nord-oriental iraniana de Mashhad, on el seu pare era un clergue xiïta d’escassos recursos. Era el segon de vuit germans, i ell i la seva família “tenien una vida difícil”, de vegades amb poc més que pa i panses per menjar, segons va explicar en una biografia publicada al seu lloc web. Des de petit va anar a escoles islàmiques, i de jove va estudiar breument a Najaf, una ciutat santa xiïta i centre de saber a l’Irac veí. Posteriorment es va traslladar a la ciutat santa xiïta de Qom, a uns cent quaranta quilòmetres al sud de Teheran, on va estudiar durant sis anys sota la tutela de Khomeini. No obstant això, va haver d’interrompre la seva formació al prestigiòs seminari islàmic de Qom el 1964 per tornar a Mashhad a cuidar el seu pare malalt, una decisió que, segons va reconèixer més tard, va ser la causa que no assolís les credencials més altes en l’estudi islàmic. Sí que va aprendre àrab, amb prou fluïdesa per traduir al llarg dels anys diversos llibres en llengua àrab al persa, entre ells obres de l’islamista egipci Sayyid Qutb, un teòric intensament antiamericà de la guerra santa islàmica que ha influït també en líders d’Al-Qaida. A la primavera del 1963, Khomeini va encendre les protestes contra Mohammad Reza Pahlavi, el xa recolzat pels Estats Units, que van ser reprimides violentament per les forces de seguretat. L’aiatol·là Khamenei va ser detingut per la policia secreta del xa, coneguda com a SAVAK, i “va passar deu dies sotmès a una tortura severa”, segons la seva biografia oficial. A finals del 1964, el seu mentor Khomeini va ser expulsat de l’Iran i va passar més de catorze anys a l’exili, la major part a Najaf. Entre el 1963 i el 1976, l’aiatol·là Khamenei va ser detingut set vegades i va passar un total de tres anys a la presó, fins que va ser condemnat a una mena d’exili interior a Iranshahr, en el racó més al sud-est del país. Quan la revolució islàmica ja estava en marxa, va tornar a Mashhad i va participar en els enfrontaments al carrer que van precedir la marxa del xa a l’exili el 16 de gener del 1979 i el retorn triomfal de Khomeini a Teheran l’1 de febrer. Khomeini va nomenar Khamenei membre d’un Consell Revolucionari Islàmic de nova creació, un grup opac que va ser decisiu en la direcció del país després que els darrers vestigis del règim del xa s’esfondressin l’11 de febrer del 1979. Encara un clergue xiïta de rang mig, l’aiatol·là Khamenei va obtenir un escó al parlament iranià el 1980 com a membre del Partit Republicà Islàmic, que ell mateix havia contribuït a fundar, i Khomeini el va nomenar per al càrrec clau de líder de les pregàries del divendres a la capital. Així pronunciava sermons setmanals davant de grans multituds, habitualment amb una arma a les mans, i va forjar una creixent popularitat gràcies a les seves aptituds oratòries per fustigar els enemics percebuts de la revolució islàmica, especialment els Estats Units, “el Gran Satanàs”. El camí cap a la presidència El partit governant va convèncer aleshores l’aiatol·là Khamenei perquè es presentés a les eleccions presidencials especials de l’octubre del 1981, que va guanyar per majoria aclaparadora amb el 95% dels vots. En el seu discurs inaugural va declarar que la seva victòria representava un vot a favor de l’islam, del clergat, de la independència i “per erradicar la desviació, el liberalisme i els esquerrans americanitzats”. Com a president —va ser reelegit el novembre del 1985—, l’aiatol·là Khamenei va contribuir a guiar el país a través de la brutal guerra Iran-Irac dels anys vuitanta. Durant aquell període va viatjar a l’estranger: va anar a Síria per signar un pacte econòmic i militar secret, va fer una gira per sis països africans, va adreçar-se a l’Assemblea General de l’ONU a Nova York i va visitar Corea del Nord. Va incomodar els seus amfitrions durant una visita a Zimbàbue quan es va negar a assistir a un sopar d’estat en el seu honor perquè hi havia dones a la taula principal i es servia vi. Poc abans que Khomeini morís el juny del 1989, als 86 anys, a causa de les complicacions d’una cirurgia intestinal, l’enfrontament amb el successor designat, el gran aiatol·là Hossein Ali Montazeri, havia arribat a un punt crític. (Montazeri, que va morir el 2009, havia enfuriat Khomeini en denunciar l’execució massiva de presos polítics, en demanar una “reconstrucció política i ideològica” i en criticar un edicte de Khomeini que ordenava als musulmans matar l’escriptor Salman Rushdie per blasfèmia.) Com a conseqüència, Khomeini va fer revisar la constitució del 1979 perquè un clergue amb credencials religioses inferiors pogués succeir-lo. En comptes d’exigir que el líder suprem fos un “marja-e taqlid”, o “font d’emulació”, un rang teològic associat als grans aiatol·làs en l’islam xiïta, la carta revisada establia únicament que havia de ser un expert en jurisprudència islàmica i posseir “les aptituds polítiques i de gestió adequades”. Això va obrir la porta a l’aiatol·là Khamenei, que va ser elevat sobtadament al rang d’aiatol·là des del nivell mig de hojatoleslam que havia ostentat durant la presidència. L’endemà de la mort de Khomeini, l’Assemblea d’Experts de l’Iran, integrada per erudits islàmics, va elegir Khamenei com a líder suprem, convertint-lo en la màxima autoritat religiosa i política del país. En el seu primer discurs en el càrrec, va adoptar un to d’autodespreci, qualificant-se d’un home “amb moltes falles i mancances i, en realitat, un seminarista de poca volada”. Va dir més tard en la seva biografia que va acceptar el càrrec de mala gana. “Sempre he considerat que el meu nivell era massa baix per acceptar no tan sols aquest càrrec tan significatiu i crucial, sinó fins i tot càrrecs molt menys importants com la presidència”, va afirmar l’aiatol·là Khamenei. “Fins i tot ara em considero un estudiant religiós corrent sense cap característica destacada ni cap avantatge especial.” Una visió del món impregnada de teories conspiratives Com a líder suprem, l’aiatol·là Khamenei era responsable de nomenar els comandants de les forces armades, inclòs el poderós Cos de Guardians de la Revolució Islàmica, així com la màxima autoritat judicial de la nació, el director de la xarxa estatal de ràdio i televisió, els líders de les pregàries del divendres a les ciutats iranianes i —directament o indirectament— els dotze membres del Consell dels Guardians, un alt òrgan supervisor que examina els candidats als càrrecs públics i aprova la legislació. En l’àmbit internacional, l’aiatol·là Khamenei era el principal impulsor de la resistència de Teheran a les exigències de les grans potències mundials que aturés el seu programa d’enriquiment d’urani. El govern insistia que el programa tenia com a única finalitat subministrar combustible per a les centrals nuclears i un