Anàlisi del periodista berguedà Abel Gallardo sobre latac a Iran : Les divisions que la fan quasi ingovernable

regio7.cat · Mar 1, 2026 · Collected from GDELT

Full Article

Quan ens vam conèixer em va demanar que l’anomenés Meri, tot i que es diu Rama, així que sempre em dirigeixo a la meva coneguda de l’Iran amb seu nom alternatiu. Dissabte a la nit, quan vaig veure a la televisió que les autoritats confirmaven que el líder suprem del país, l’aiatol·là Ali Khamenei, havia mort pels atacs dels Estats Units i Israel i que el govern rus condemnava l’acció militar al país persa, li vaig enviar un missatge demanant la seva opinió sobre els esdeveniments.La Meri, que viu actualment als Països Baixos i sempre ha estat en contra de la repressió en l’Estat teocràtic, em va respondre que estava “feliç” i que “és un moment històric” al·legant que “no és una guerra contra l’Iran sinó per l’Iran”. També, que espera que “el règim sigui completament eliminat” i té esperances que Reza Pahlavi, fill del darrer xa de Pèrsia, torni al país per liderar una transició política. “La guerra no és una bona opció, però no tenim cap altra elecció. El règim va matar 32.000 persones [xifra de víctimes que els opositors al règim difonen en referència als disturbis originats arran de les darreres protestes el mes de gener] i necessitem l’ajut d’altres països, i Donald Trump és l’única opció”, acabava el missatge.Era encomiable la forma com la meva amiga expressava el seu anhel d’esperances. Jo sóc més escèptic. Em sembla molt difícil dilucidar el futur polític del país davant uns esdeveniments d’imprevisibles conseqüències i perquè, tot i entendre que part de la societat iraniana albira la possibilitat de construir un sistema polític més tolerant, em sembla que els objectius polítics de Washington i Tel Aviv no coincideixen amb les aspiracions populars. Fins i tot s’ha d’anar amb compte a l’hora de parlar de la “voluntat del poble” en un indret tan divers com l’Iran i, encara que la meva amiga pengés vídeos virals de celebracions a Teheran, no tinc clar que en altres regions del país ho visquin de la mateixa manera.Les dures normes morals es van quedar a foraAmb la Meri ens van conèixer en una festa d’aniversari, l’octubre de 2015, quan el meu recorregut per l’Iran passava per la ciutat de Tabriz. Està situada al nord-oest del país, a la regió de l’Azerbaidjan Oriental, coneguda per ser pionera en els processos de modernització i desenvolupament de la nació persa amb una població més receptiva als moviments socials i polítics que s’originen als països europeus. Per aquest motiu no és d’estranyar els comentaris de la Meri. Precisament a la festa va ser sorprenent veure com les noies, que tenien llavors entre 25 i 30 anys, es van treure el xador o el vel que estan obligades a portar al carrer i van mostrar els seus cabells, que s’havien pentinat a consciència per assistir a la celebració, i algunes diuen vestits amb faldilles que no els hi tapava els genolls. Vam posar música i vam ballar en un ambient en què les dures normes morals es van quedar fora.Les aspiracions d’una societat més oberta, sobretot per part de les generacions nascudes després de la revolució de 1979, també la vaig veure a la universitat Tabataba’i de Teheran, on uns estudiants m’havien convidat a un recital poètic on, a més, un grup va actuar tot tocant temes com Nothing else matters de Metallica. “És tot un esdeveniment perquè costa molt organitzar concerts amb els estils musicals que sonen avui. El rock no està ben vist a l’Iran i la música heavy no és legal”, m’avisava Sina, un estudiant d’espanyol. L’acte el va tancar el discurs d’una estudiant, tot recordant amb llàgrimes als ulls que poder escoltar música a la universitat és un pas més per la llibertat dels joves i reivindicava, amb veu encara més emocionada, que algun dia les noies poguessin aparèixer sobre l’escenari tocant instruments musicals. I és que aquesta és una faceta, com a mínim fa una dècada, reservada als nois.Clams de protestaEls darrers anys aquestes aspiracions d’una obertura del règim, sobretot per eradicar les estrictes normes morals i de vestimenta de les dones, s’ha convertit un dels clams de les protestes. Cal recordar que milers d’iranians van sortir al carrer el 2022 quan una noia de 22 anys, Masha Amini, va morir a la comissaria, mentre estava detinguda per l’anomenada “policia de la moral” per portar mal col·locat el vel, convertint-se en una de les protestes que més joves han secundat per demanar canvis al règim.Però que totes aquestes aspiracions es materialitzin en un futur pròxim és molt més difícil i la confluència de tots els al·legats antiaiatol·là haurien d’unir-se per posar unes bases, punt realment complicat. Tot i que el fill del darrer xa s’ha mostrat disposat a liderar una transició al país si el règim teocràtic definidament cau, cal no oblidar que el seu pare, Mohammad Reza, es va haver d’exiliar arran de la Revolució Islàmica de 1979, que va ser precedida per protestes que, encara que en un principi hi participessin grups laics, la presència de col·lectius religiosos, que arribaven a atacar cines o clubs nocturns perquè eren símbols de degradació del país i la influència estrangera, va anar guanyant terreny.Un batibull de nacionsTot i que l’idioma de l’Iran oficialment és el farsi, hi ha un batibull de nacions –cadascuna amb la seva llengua i tradicions– dins de l’Iran que, depenent del moment històric i el control del poder central, redefineixen les seves aspiracions polítiques.En contrast amb la meva parada a Tabriz, posteriorment vaig visitar Kermansah, zona de majoria kurda i amb un tarannà molt més tradicional. Recordo que el meu contacte en aquesta ciutat, la Sahar, que tenia ganes de conèixer el punt de vista dels estrangers, em comentava que no havia revelat als seus pares que quedava amb un noi català per ensenyar-li la ciutat, ja que de cap manera ho entendrien.Tot i que bona part de l’Iran té fronteres naturals i estan flanquejades per serralades muntanyoses que dificulten una invasió per terra, també hi ha regions on l’Estat controla precàriament. És el cas del Balutxistan regió històrica, també amb un idioma propi i costums molt particulars, que viuen entre l’Iran, el Pakistan i l’Afganistan. Els balutxis són de la minoria musulmana sunnita, en un país on majoritàriament son xiïtes, i recurrentment protesten i perpetren atemptats terroristes –majoritàriament al Pakistan– i puntualment els seus grups armats han segrestat turistes.Notícies relacionadesEs fa molt difícil preveure com pot acabar l’actual conflicte, si l’elit política actual és capaç de sostenir-se en el poder –amb els canvis que estarà obligada a introduir-hi– i les repercussions que tindrà a escala mundial; però sigui qui sigui, qui aconsegueixi el control el país ha de tenir en compte tota aquesta diversitat que configura l’Iran, ja que segur que cada col·lectiu està calculant com se’n pot sortir airós i quin paper ha d’adoptar a partir d’ara davant els actuals esdeveniments. Per aquest motiu una transició mínimament tranquil·la, un cop cessi el soroll de les armes, és extremament complicada, però iranians com la Meri veuen per fi una oportunitat de canvis.